POÈTICA
Al Joan Grimalt
Perseguint la bellesa estaràs sol,
perquè, en trobar-la, s’esvaneix i deixa
la seva pols de papallona als dits.
I tornaràs a percaçar l’esclat
que saps dins teu, talment el llamp
que en un instant et mostra,
fins al llunyà horitzó, la realitat.
Edat roja, 1990.
El catalán Joan Margarit (1938, Sanahuja. Lleida) cultiva una poesía realista, con una fuerte carga autobiográfica y moral. La poesía, con su registro de afectos, recuerdos, momentos vividos, músicas y lecturas, se convierte para el poeta en lugar preferente para encontrarse a sí mismo.
POÉTICA
A Joan Grimalt
Al ir tras la belleza estarás solo:
Si la encuentras, se desvanece y deja
polvo de mariposa entre los dedos.
Perseguirás de nuevo el resplandor
que sabes dentro de ti, como el relámpago
que muestra fugazmente,
hasta el lejano horizonte, la realidad.
Edad roja, 1990. Traducción de Antonio Jiménez Millán.
Més informació
http://poeticas.es/?p=3097
dissabte, 17 de desembre del 2011
dimarts, 18 d’octubre del 2011
"Parlo d'un crit unànim" Miquel Marti Pol
PARLO DEL CRIT UNÀNIME
- Parlo del crit unànime de la sang i em retreuen
deslluïts prejudicis.
"Antigament...!, objecten,
i jo sóc vell de segles.
Per quins rials polsosos
ordeneu les paraules?
Companys, alliberem les barques
de tanta corda inútil.
Hi ha grans rius que ens esperen.
Miquel Marti Pol
dilluns, 17 d’octubre del 2011
"Silenci" de Carles Duarte
Silenci
D'una deu que no pot eixugar-se,
d'uns blaus llavis de llum
brolla el temps insaciable,
el cristall absolut de les hores
i el corrent nodridor de la saba
que recorre i enlaira l'alzina
i els vells camps encalmats,
i la pluja de sang
que dibuixa i apaga el batec,
les llavors de la pell i el record,
la mirada secreta del somni,
el silenci imprecís de la pedra,
l'abraçada de l'aigua
i la imatge dels cossos
i la pols desolada entre els astres.
Tot és u i aquest mar
torna a ser l'horitzó
on els ulls s'alenteixen
i on els dies s'adormen.
Tot és u i és divers
i hi alena la llum
mentre espera el retorn
a la deu que no pot eixugar-se.
d'uns blaus llavis de llum
brolla el temps insaciable,
el cristall absolut de les hores
i el corrent nodridor de la saba
que recorre i enlaira l'alzina
i els vells camps encalmats,
i la pluja de sang
que dibuixa i apaga el batec,
les llavors de la pell i el record,
la mirada secreta del somni,
el silenci imprecís de la pedra,
l'abraçada de l'aigua
i la imatge dels cossos
i la pols desolada entre els astres.
Tot és u i aquest mar
torna a ser l'horitzó
on els ulls s'alenteixen
i on els dies s'adormen.
Tot és u i és divers
i hi alena la llum
mentre espera el retorn
a la deu que no pot eixugar-se.
Carles Duarte Montserrat
Musicada per en Josep Tero
dimecres, 13 d’abril del 2011
Ramon Llull: A Vós
A VÓS
DONA VERGE SANTA MARIA
A vós, Dona Verge Santa Maria,
dó mon voler qui es vol enamorar
de vós tan fort, que sens vós no volria
en nulla re desirar ni amar;
car tot voler ha melloria
sobre tot altre qui no sia
volent en vós, qui és maire d’amor;
qui vós no vol no ha d’on s’enamor.
Pus mon voler vol vostra senyoria,
lo meu membrar e el saber vos vull dar;
car sens voler, Dona, jo què els faria?
E vós, Dona, si us plai, façats membrar,
entendre, amar, a clerecia,
per ço que vagen en Suria
los infeels, convertir, preïcar,
e els crestians facen pacificar.
Man home se vana que morria
pel vostre Fill, si lloc venia;
mas paucs son cells qui el vagen preïcar
als infeels, car mort los fai dubtar.
Ramon LLULL (1276)
RAMON LLULL (1232−1316)
A VÓS, DONA VERGE SANTA MARIA
Ramon Llull dedicà vida i obra a la conversió al cristianisme dels habitants musulmans de Balears i País
Valencià (recent ocupació). Desenvolupa un mètode per argumentar racionalment els postulats del
cristianisme l'Art. (Hom no deixa el creure pel creure, sinó per l'entendre). L'Art és un sistema filosòfic.
Totes les seves obres giren entorn d'aquest Art.
Cultiva la poesia, la novel·la, l'exemple, la faula d'animals, l'autobiografia... com a eina per a vulgaritzar i fer
més comprensible el missatge de l'Art.
A vós, dona verge santa Maria està inclosa al Llibre d'Evast e Aloma e Blanquerna son fill (1283−85) ideal de
reforma de la joglaria que Llull postulava els joglars han de deixar de cantar cançons d'amor per passar a
l'apostolat social.
La composició consta de dues parts:
V. 1−11: lloances marianes. Joc derivatiu. Anàfora de vós. Repetició. Tractament de la verge Maria
de midons trobadoresca.
•
• V. 12−20: programa de Llull de conversió de l'infidel i reforma de la societat cristiana.
Dues cobles de vuit versos i tornada de quatre. Esquema mètric: ababaacc i ababaabb.
La composició forma part del fil temàtic d'un canonge que entra a una taberna de gent vil i cantant aquesta
cançó, tothom es queda conmogut i esdevenen bons cristians.
L'enteniment, la memòria i la voluntat la relació del jo poètic amb la Verge es genera en un impuls amorós
(voluntat), i es lliuren a la Verge les altres dues facultats. No hi ha amor sense entendre aquest amor, o sense
recordar−lo.
Per a Llull, el programa de conversió de l'infidel, ha d'estar presidit per l'ideal del martiri. Durant les seves
missions al nord d'Àfrica, s'exposa a la multitud que l'apedrega.
dilluns, 14 de febrer del 2011
La Festa de l'Ametller florit
La festa de l'Ametller florit de l'Any Maragall
Uns cent admiradors es van aplegar davant la tomba del poeta per recitar-ne els poemes
Ahir, com cada segon diumenge de febrer, familiars, amics, poetes, escriptors i admiradors de Joan Maragall es van aplegar davant la seva tomba, al cementiri de Sant Gervasi de Barcelona, per recordar-lo. Tretze participants, entre aquests Joan Josep Isern, Dolors Borau, Oriol Genís, Mireia Caralt i Elena Maragall, van recitar alguns poemes del poeta de la 'paraula viva'. I el grup de cantaires de la coral Albada, dirigit per Josep Ollé, van interpretar un repertori de poesies de Joan Maragall musicades i acompanyades pel quartet de corda 'Inhabitual'. Així es va celebrar la vuitanta-setena festa de l'Ametller florit, que es va començar a fer el 1924, quan es va plantar un ametller al costat de la tomba, com a expressió viva del poema 'L'ametller florit'(vídeo).
L'acte també formava part de l'Any Maragall 2010-2011, que va obrir-se el segon diumenge de febrer de l'any passat per commemorar els cent cinquanta anys de la naixença i els cent anys de la mort del poeta, que es compliran el vint de desembre d'enguany. Pel director de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), Oriol Izquierdo, 'recordar Joan Maragall no és solament fer-li un homenatge, és també donar-nos eines, als ciutadans, als catalans d'avui, per a respondre al nostre futur'. L'escriptora Maria Barbal va referir-se a 'l'optimisme vital' del poeta. I un dels néts de Joan Maragall, Pere Maragall, va fer un comentari sobre la importància de tots els actes fets i per fer per a commemorar l'Any Maragall.
L'Any Maragall té el suport de la ILC i l'Associació familiar de Joan Margall i Clara Noble. Però també d'institucions i organismes que han proposat tot d'activitats per difondre l'obra poètica i periodística de Joan Maragall i de recordar-ne la figura. Entre aquestes activitats, hi ha l'exposició 'Joan Maragall, el poeta extasiat', el cicle de conferències 'Llegir Maragall', que se celebren a la sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès cada tercer dijous de mes. Al març es presentaran les rutes literàries del poeta i el 12 d'abril s'inaugurarà una exposició al Palau Moja dedicada al poeta.
La Festa de l'Ametller Florit
Uns cent admiradors es van aplegar davant la tomba del poeta per recitar-ne els poemes
Ahir, com cada segon diumenge de febrer, familiars, amics, poetes, escriptors i admiradors de Joan Maragall es van aplegar davant la seva tomba, al cementiri de Sant Gervasi de Barcelona, per recordar-lo. Tretze participants, entre aquests Joan Josep Isern, Dolors Borau, Oriol Genís, Mireia Caralt i Elena Maragall, van recitar alguns poemes del poeta de la 'paraula viva'. I el grup de cantaires de la coral Albada, dirigit per Josep Ollé, van interpretar un repertori de poesies de Joan Maragall musicades i acompanyades pel quartet de corda 'Inhabitual'. Així es va celebrar la vuitanta-setena festa de l'Ametller florit, que es va començar a fer el 1924, quan es va plantar un ametller al costat de la tomba, com a expressió viva del poema 'L'ametller florit'(vídeo).
L'acte també formava part de l'Any Maragall 2010-2011, que va obrir-se el segon diumenge de febrer de l'any passat per commemorar els cent cinquanta anys de la naixença i els cent anys de la mort del poeta, que es compliran el vint de desembre d'enguany. Pel director de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC), Oriol Izquierdo, 'recordar Joan Maragall no és solament fer-li un homenatge, és també donar-nos eines, als ciutadans, als catalans d'avui, per a respondre al nostre futur'. L'escriptora Maria Barbal va referir-se a 'l'optimisme vital' del poeta. I un dels néts de Joan Maragall, Pere Maragall, va fer un comentari sobre la importància de tots els actes fets i per fer per a commemorar l'Any Maragall.
L'Any Maragall té el suport de la ILC i l'Associació familiar de Joan Margall i Clara Noble. Però també d'institucions i organismes que han proposat tot d'activitats per difondre l'obra poètica i periodística de Joan Maragall i de recordar-ne la figura. Entre aquestes activitats, hi ha l'exposició 'Joan Maragall, el poeta extasiat', el cicle de conferències 'Llegir Maragall', que se celebren a la sala Verdaguer de l'Ateneu Barcelonès cada tercer dijous de mes. Al març es presentaran les rutes literàries del poeta i el 12 d'abril s'inaugurarà una exposició al Palau Moja dedicada al poeta.
La Festa de l'Ametller Florit
dilluns, 7 de febrer del 2011
Jordi Vintró
Jordi Vintró
Publica el llibre 'La bassa de les oques' (laBreu) , que conté seixanta-tres poemes, com el nombre de caselles del joc de l'oca. La seva poesia és popular culta, fora dels cànons
Us oferim un nou capítol d' Escriptors.TV amb la participació del poeta Jordi Vintró, que llegeix un poema del seu darrer llibre, 'La bassa de les oques'. L'obra conté seixanta-tres poemes, com el nombre de caselles del joc de l'oca. I cada poema és encapçalat per una figura feta per ell mateix, com el joc de l'oca. Perquè aquest joc d'atzar té molt a veure amb el llibre. La poesia de Vintró és una poesia popular culta (així la defineix), fora dels cànons. El llibre és ple d'enigmes i de jocs de paraules, i d'una estructura interna complexa que ell descela al bloc 'La bassa de les oques. Comentaris sobre aquest llibre de Jordi Vintró'.
És la seva primera experiència bloquista, per més que és informàtic i que ja es troba a la seixantena. Però precisament perquè domina les arts de la programació, el bloc és tot un experiment que cal assenyalar: explica alguns dels elements compositius, com ara els poemes model en què s'ha basat per construir la mètrica de cada poema. Però Vintró va més enllà i convida el lector a jugar a l'oca i fins i tot li ofereix la possibilitat d'imprimir-se un tauler.
El poeta no ha estat gens prolífic: ha publicat el llibre de narracions 'Eugeni i altres' (1986) i els llibres de poemes 'Cançons per a en Jaume' (1985), 'Ludwig' (1992), 'Insuficiència mitral' (1997) i 'Cartes de sotamà' (2006).
Hem conversat amb ell sobre 'La bassa de les oques'. Explica:
—'La bassa de les oques' no segueix això que se'n diu la poesia actual. No figura en els cànons que es fan. Sortosament, a l'època d'ara tot és vàlid i pots fer una cosa com aquesta. Els anys setanta no ho hauria pogut fer, perquè hauria estat molt mal vist.
—Mal vist?
—Els anys setanta de seguida eres menystingut. La poesia s'havia de fer sense rima i sobre certs temes. Hi havia els poemes implicats i els que no ho eren.
—Us referiu a la poesia social?
—Entre més coses. Era un valor afegit.
—I quina poesia feu?
—No s'adequa a cap prototip. Els anys setanta la poesia compromesa i moderna (que no sé què vol dir) veia la rima i la mètrica com uns elements artificiosos. Jo, en canvi, penso que no és cosa de mèrits, sinó d'utilitzar tots els recursos que ofereix la poesia. La rima i la mètrica no compliquen les coses, en el meu cas les faciliten, en el sentit que orienten el poeta. No fer rima i mètrica també costa, però, a mi, les traves i els constrenyiments em fan sortir unes coses que d'una altra manera no sortirien.
—'La bassa de les oques' es compon de seixanta-tres poemes. En vau preparar l'estructura abans, són independents, tenen una coherència interna?
—Vaig començar escrivint en prosa els seixanta-tres arguments, de gent que es troba en situacions . Després vaig agafar un model de poema per a fer el meu (poemes provençals, francesos, anglesos, italians, catalans…).
—Per què?
—És una manera de fixar-se en l'esquema mètric, i de fer que el llibre sigui variat. Vaig fer una mena d'antologia. M'agraden totes les que poso, però no aplego les meves poesies preferides. Primava que fossin variades en la mètrica. Quan vaig tenir els arguments i les mètriques em vaig posar a escriure. Després van venir els dibuixos, que il·lustren cada poema.
—Dieu que els dibuixos són fets sobre paper de vàter?
—D'aquesta manera els fulls eren tots iguals de mida. Jo no sóc dibuixant i es nota, però em veia amb cor de fer les vinyetes del joc de l'oca.
—Quin paper hi té el joc de l'oca, en aquest llibre?
—El joc de l'oca és una metàfora de la vida. També m'agrada que sigui un joc d'atzar. Perquè per a mi en la vida la part d'atzar és enorme. Ens pensem que controlem la vida, però no ho fem gens. I el joc de l'oca també és l'Odissea, per tant, el llibre és dins la tradició de l'Odissea.
—I més enllà de la metàfora, les oques hi tenen cap paper?
—Els poemes que corresponen a les caselles de les oques estan unificats per un tema. Hi ha tres personatges: en Roc, la Maria i la mare d'en Roc. En Roc i la Maria es baseb en els gegants secundaris d'Arenys de Mar. Els conec perquè hi estiuejo a Arenys. I ja que he triat aquest poble, també hi faig sortir tradicions i motius arenyencs.
—La vostra poesia vol ser popular?
—Efectivament, inteta ser una aproximació a la poesia popular culta. Ara es veu que hi ha una teoria que diu que la poesia és el llenguatge natural de l'home i que la prosa n'és el llenguatge artificial. El parlar bé és en prosa. La trobo atractiva aquesta teoria. I em fa recordar que sempre que llegeixo la prosa de Salvat-Papasseit, sempre hi trobo versos a dins. I penso que potser Salvat no havia estat prou domesticat.
—I què vol explicar?
—La meva intenció és treure una mica de ferro a la poesia. Allunyar-me de la poesia que bloqueja. I quan el discurs pren una mica d'alçada lírica, de seguida el faig baixar. No vull que es vegi la poesia com una cosa molt elevada. Vull fer la poesia assequible sense renunciar a res.
http://www.vilaweb.cat/noticia/3844769/20110207/escriptorstv-jordi-vintro.html
Publica el llibre 'La bassa de les oques' (laBreu) , que conté seixanta-tres poemes, com el nombre de caselles del joc de l'oca. La seva poesia és popular culta, fora dels cànons
Us oferim un nou capítol d' Escriptors.TV amb la participació del poeta Jordi Vintró, que llegeix un poema del seu darrer llibre, 'La bassa de les oques'. L'obra conté seixanta-tres poemes, com el nombre de caselles del joc de l'oca. I cada poema és encapçalat per una figura feta per ell mateix, com el joc de l'oca. Perquè aquest joc d'atzar té molt a veure amb el llibre. La poesia de Vintró és una poesia popular culta (així la defineix), fora dels cànons. El llibre és ple d'enigmes i de jocs de paraules, i d'una estructura interna complexa que ell descela al bloc 'La bassa de les oques. Comentaris sobre aquest llibre de Jordi Vintró'.
És la seva primera experiència bloquista, per més que és informàtic i que ja es troba a la seixantena. Però precisament perquè domina les arts de la programació, el bloc és tot un experiment que cal assenyalar: explica alguns dels elements compositius, com ara els poemes model en què s'ha basat per construir la mètrica de cada poema. Però Vintró va més enllà i convida el lector a jugar a l'oca i fins i tot li ofereix la possibilitat d'imprimir-se un tauler.
El poeta no ha estat gens prolífic: ha publicat el llibre de narracions 'Eugeni i altres' (1986) i els llibres de poemes 'Cançons per a en Jaume' (1985), 'Ludwig' (1992), 'Insuficiència mitral' (1997) i 'Cartes de sotamà' (2006).
Hem conversat amb ell sobre 'La bassa de les oques'. Explica:
—'La bassa de les oques' no segueix això que se'n diu la poesia actual. No figura en els cànons que es fan. Sortosament, a l'època d'ara tot és vàlid i pots fer una cosa com aquesta. Els anys setanta no ho hauria pogut fer, perquè hauria estat molt mal vist.
—Mal vist?
—Els anys setanta de seguida eres menystingut. La poesia s'havia de fer sense rima i sobre certs temes. Hi havia els poemes implicats i els que no ho eren.
—Us referiu a la poesia social?
—Entre més coses. Era un valor afegit.
—I quina poesia feu?
—No s'adequa a cap prototip. Els anys setanta la poesia compromesa i moderna (que no sé què vol dir) veia la rima i la mètrica com uns elements artificiosos. Jo, en canvi, penso que no és cosa de mèrits, sinó d'utilitzar tots els recursos que ofereix la poesia. La rima i la mètrica no compliquen les coses, en el meu cas les faciliten, en el sentit que orienten el poeta. No fer rima i mètrica també costa, però, a mi, les traves i els constrenyiments em fan sortir unes coses que d'una altra manera no sortirien.
—'La bassa de les oques' es compon de seixanta-tres poemes. En vau preparar l'estructura abans, són independents, tenen una coherència interna?
—Vaig començar escrivint en prosa els seixanta-tres arguments, de gent que es troba en situacions . Després vaig agafar un model de poema per a fer el meu (poemes provençals, francesos, anglesos, italians, catalans…).
—Per què?
—És una manera de fixar-se en l'esquema mètric, i de fer que el llibre sigui variat. Vaig fer una mena d'antologia. M'agraden totes les que poso, però no aplego les meves poesies preferides. Primava que fossin variades en la mètrica. Quan vaig tenir els arguments i les mètriques em vaig posar a escriure. Després van venir els dibuixos, que il·lustren cada poema.
—Dieu que els dibuixos són fets sobre paper de vàter?
—D'aquesta manera els fulls eren tots iguals de mida. Jo no sóc dibuixant i es nota, però em veia amb cor de fer les vinyetes del joc de l'oca.
—Quin paper hi té el joc de l'oca, en aquest llibre?
—El joc de l'oca és una metàfora de la vida. També m'agrada que sigui un joc d'atzar. Perquè per a mi en la vida la part d'atzar és enorme. Ens pensem que controlem la vida, però no ho fem gens. I el joc de l'oca també és l'Odissea, per tant, el llibre és dins la tradició de l'Odissea.
—I més enllà de la metàfora, les oques hi tenen cap paper?
—Els poemes que corresponen a les caselles de les oques estan unificats per un tema. Hi ha tres personatges: en Roc, la Maria i la mare d'en Roc. En Roc i la Maria es baseb en els gegants secundaris d'Arenys de Mar. Els conec perquè hi estiuejo a Arenys. I ja que he triat aquest poble, també hi faig sortir tradicions i motius arenyencs.
—La vostra poesia vol ser popular?
—Efectivament, inteta ser una aproximació a la poesia popular culta. Ara es veu que hi ha una teoria que diu que la poesia és el llenguatge natural de l'home i que la prosa n'és el llenguatge artificial. El parlar bé és en prosa. La trobo atractiva aquesta teoria. I em fa recordar que sempre que llegeixo la prosa de Salvat-Papasseit, sempre hi trobo versos a dins. I penso que potser Salvat no havia estat prou domesticat.
—I què vol explicar?
—La meva intenció és treure una mica de ferro a la poesia. Allunyar-me de la poesia que bloqueja. I quan el discurs pren una mica d'alçada lírica, de seguida el faig baixar. No vull que es vegi la poesia com una cosa molt elevada. Vull fer la poesia assequible sense renunciar a res.
http://www.vilaweb.cat/noticia/3844769/20110207/escriptorstv-jordi-vintro.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)