Via catalana
Mirant Europa, oblidant Espanya,
contemplant el mar, ignorant Madrid,
que ample semblava el món,
que alegre!
Amb menys insults,
amb menys amenaces,
amb més democràcia,
indiferent , però amb camins possibles,
fred i distant, però amb escletxes obertes,
sense aquest empresonament en un dogma,
sense aquesta sordesa malcarada
i aquest menyspreu infinit cap a nosaltres.
I tant potent que hauria pogut ser
l’Espanya de la suma i el respecte!
Però mai no podrà ser;
ni la volen, ni ens hi volen,
només volen manar, cobrar i controlar.
Per això, en aquell immens riu groc
de sud a nord, de nord a sud,
ningú no trobava a faltar Espanya:
era un dia d’eufòria, de festa, de família,
de confiança en el futur,
i no pas de pensar coses grises o impossibles:
L’Espanya que no han deixat ser,
La llosa insostenible de l’Espanya d’ara.
Potser algú ens escoltava:
Déu?, Europa?, el món?
Espanya, no
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada