divendres, 22 d’abril del 2016

Jacint Verdaguer "Al cel cap al tard"


AL CEL
CAP AL TARD
La llum del jorn en grossa revinguda
d'onades d'or s'escola a l'occident,
entre núvols vermells escorreguda
que l'últim bes de l'astre rei encén.
I s'hi aboca lo jorn com dins una urna
i s'emblaveix lo cel descolorit,
deixant brotar ençà i enllà una espurna
del sol roent que l'Oceà ha engolit.
Si de la mar minvassen les onades,
bé lluirien perles al bell fons!
doncs, més i de més belles n'ha deixades
la llum del dia al traspassar los monts.
Lo raig del jorn bé en mostra d'hermosures;
tots s'amaguen per deixar lluir
als que trauen lo cap per les altures,
àngels de flama en pòrtics de safir.
Les flors que l'alba mostrarà a pla i serra,
què valen comparades a un estel?
La llum del dia és per mirar la terra,
la de la nit per contemplar lo cel.